Jardí Tancat

Hora de pau; autumne daurat. La tarda deixa
Un rastre malencònic damunt el mar llatí
D'ensomnis despullada, ma vida és la mateixa...
Torni davant la reixa, no sé per quin camí

Tot és igual; les heures sobre el pedrís que invita
I l'èxtasi dels arbres i el pensament del mar
El gest de les estàtues dins l'aigua qui medita
I el blau i la infinita bonança del cel clar

El sol, dels marbres nítids fa espurnejar els caires
Tot repeteix l'antiga paraula de l'encís
Més l'anima, dissolta dins enyoroses flaires
No cerca ja en els aires la clau del paradís!

Sap que als meravellosos jardins de la quimera
No podrà mai atènyer l'inassolible flor;
Que tot és daler inútil i és vana tota espera...
Davant de la barrera plora en silenci el cor

Sobre l'herbei fresquívol un bes de llum se posa
I al fons de l'avinguda clapeja l'Eros nu
En l'aire de setembre s'encén l'última rosa
La porta resta closa, i en el jardí ningú!