Desolació

Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir
Que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;
Mes branques, una a una, va rompre la tempesta
I el llamp, fins a la terra, ma soca migpartí

Brots de migrades fulles coronen el bocí
Obert i sens entranyes, que de la soca resta;
Cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa
Al cel he vist anar-se'n la millor part de mi

I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava
I sent brostar les fulles, i sent pujar la saba
I m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort:

Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca;
Sens mi, res parlaria de la meitat que em manca;
Jo visc sols per a plànyer lo que de mi s'és mort