Apunto Shakespeare

Li juro pel que més estimo que el d'avui ha estat un fet aïllat, que puc fer aquesta feina. Els dies que vénen vostè no s'ha de preocupar. Que ho llegeixo ara a casa amb més calma. Ho faré cent vegades si cal. Que tindré molta cura, la pell ben gruixuda i demà no cauré en el parany. Només deixi'm un minut i entendrà perfectament el que he viscut

El forat de teló em permetia espiar com entrava la gent. Els actors escalfaven, els tècnics fumaven. Me n'he anat al meu lloc impacient. I Déu meu! Vostè ha vist l'arrencada? La platea arrapada al seient! Ai, quan jo ja augurava una nit excel·lent un actor s'ha encallat a mig fer. Un silenci massa llarg. He mirat el text intentant-lo ajudar. Amb un vers he ensopegat i a dins meu alguna cosa s'ha trencat

Com pot ser? Com ho fa? Com un vers que porta escrit 400 anys pot estar parlant clarament de mi? Qui ho sap fer? És humà? Qui té el do? Qui és que no sent però pot descriure el que l'altre gent porta tan a dins?

I llavors el següent que recordo són xiulets de la gent, la remor, un que al fons s'aixecava, de cop llums de sala, el prosceni escopint el teló. Un actor de mirada ferotge cap a mi dient-me l nom del porc. Amb el dit m'apuntava. Senyor, com cridava! El de so l'aguantava, per sort. Si es pogués posar al meu lloc entendria com se n'ha de ser de fort quan hi ha un vers que diu així (i disculpi si no sóc massa precís):

Els valents sucumbeixen a la mort un cop només i els covards, senyor, moren constantment