Vertigen

[Verse 1: Rosa M. Torras]
Aquell matí em vaig llevar
No recordo on ni tan sols el temps que fa
I tot havia canviat
Però jo no ho sabia, encara
I més m'hagués valgut no saber-ho mai
El meu món era petit
Però suficient, abans
Deixà de ser-ho
La meva vida, un cel particular
Nul, la incertesa
Dolça soledat

[Verse 2: Rosa M. Torras]
Més tard, cau soterrat
Previsibilitat maleïda
Asfixiant aïllament
Mai res no m'havia fet tanta falta (Tanta falta)
Ni la sang que per les venes em corre
No necessitava amb la mateixa urgència
Mentre el dolor creixia, de sobte
Aquell soroll estrepitós, insuportable
Cridant, plorant
Vaig córrer

[Interlude]

[Verse 3: Rosa M. Torras]
Era incapaç de sentir els meus crits
De segur esgarrifosos
De sobte
L'abisme s'obrí sota els meus peus
Morir, volia
Recuperar el meu cau
La meva estimada soledat
Els meus llimbs
La meva preuada illa
I vaig caure (Caure)

[Verse 4: Rosa M. Torras]
Queia, sentint-me cada vegada més prop d'aquell horror
Del meu propi dolor
Del més terrorífic despertar dels meus sentits
Tot just acabat de descobrir
Ja no recordo quan va ser que vaig despertar aquell fatídic matí
Aleshores salvador
No recordo quan fa que estic caient
Que caic
Veient la fi més propera cada vegada però amb la incertesa de si mai arribarà
Ara el dolor sembla no tenir límits
El dolor i la por són tot el que sento
Tinc por de caure per sempre