Un estrany poder

De cop et desperta una noia fent anar un extintor. Tens la boca ben plena de sorra. Se t’accelera fort el cor. Sents una veu: “Ajudeu-me, que hi ha algú que es mou!”. Dos t’aixequen. Et treuen a fora. L’edifici diu que prou. Una tempesta de pols es cruspeix els carrers. Vas veient que s’acosta de pressa... Saps que no hi ha res a fer
Des d’una botiga, un home diu: “Ràpid, aquí!”. Ets a dins, veus els arbres torçant-se. I de cop es fa de nit

Qui ens ha donat l’estrany poder de creure sempre en la sortida?
Per què en el moment més fosc de tots hi ha tanta vida?

Quan la negror s’evapora, respires confós. La ciutat, de moment, la intueixes. Als teus ulls hi ha tanta por... Runes i ferros i vidres i crits de socors. Tot ho filtra la tèrbola boira. Sents que algú crida el teu nom

Qui ens ha donat l’estrany poder de creure sempre en la sortida?
Per què en el moment més fosc de tots hi ha tanta vida?