La rosa de l’adéu

La rosa de l'adéu

(Joan Manuel Serrat)

La llarga nit de l'hivern
S'ha encès quan de sotamà
El roser ha fet una rosa
Més vermella que la sang

Darrer sospir de l'estiu
Penyora de la bonança
Ocell que ha caigut del niu

Festeja amb un raig de sol
Arrecerada a un xiprer;
¿fas tard o véns massa d'hora
Meravellós malentès?

Nascuda contra corrent
Desafiant les gelades
I plantant-li cara al vent

Com una flor de paper
No escoltaràs el zum-zum
De les abelles xuclant-te
Ni escamparàs cap perfum

Mai no et regalarà el sol
La son de les migdiades
Ni els capvespres de juliol

Però abans no t'escanyin
Les impacients mans de l'hivern
La tarda et mira i s'alegra
Es detura i es sorprèn

Amb una petita i breu
-talment la flor dels teus llavis-
Rosa roja de l'adéu

La rosa del adiós

(Joan Manuel Serrat)

La larga noche del invierno
Se ha encendido cuando
Bajo mano el rosal se ha

Hecho una rosa más roja que la sangre

Último suspiro del verano
Prenda de la bonanza
Pájaro que se ha caído del nido

Sale con un rayo de sol
Abrigada en un ciprés;
¿llegas tarde o vienes
Demasiado temprano
Maravilloso malentendido?

Nacida contra corriente
Desafiante las heladas y
Plantándole cara al
Viento

Como una flor de papel
No escucharás el
Zum-zum de las abejas
Chupándote ni
Desprenderás ningún perfume

Nunca te regalará el sol
El sueño de las siestas ni
Los atardeceres de
Julio

Pero antes de
Que te asfixien
Las impacientes
Manos del
Invierno la tarde
Te mira y
Se alegra, se para y
Se sorprende

Con una pequeña y breve
Dame la flor
De tus labios rosa roja
Del adiós