A La Fontana Del Verger

A la fontana del verger
On l'herba creix fins al roquer
A l'ombra d'un dolç taronger
-el seu voltant tot ple de flors
I d'un ocell viu i lleuger-
La vaig trobar sens pretendent
La qui refusa el meu solaç

Era donzella de cos bell
Filla del noble del castell
I quan vaig creure que l'ocell
Les flors i l'aigua i el cel blau
Feien feliç son cor novell
I escoltaria el meu consell
Va canviar de tarannà

Son plor arribà fins a la font
Els seus sospirs trenquen el cor:
"Jesús -diu ella-, rei del món!
Per Vós augmenta el meu dolor
Car el desig vostre em confon
Vist que els joves de tot el món
Estan servint-vos perquè us plau."

"Per Vós és fora el meu amic
El bell, el noble, el més gentil
I aquí coman mon cor patint
Mon desconsol i el meu desig
Maleït sia el rei Lluís
Que donà ordres i predics
I omplí de gran dol el meu pit."

Veient-la així desconhortar
Li dic suaument vora el riu clar:
"Ja n'hi ha prou de tant plorar:
Marceix la cara i el color
I no us cal desesperar
Que Déu que fa els arbres fruitar
Us pot donar consol i amor."

"Senyor -diu ella-, és veritat
Que en el cel Déu s'apiadarà
Del meu cor trist i enamorat
Serà, però, a l'altra vida;
En canvi ara m'ha deixat
Sense l'amor de l'estimat
I l'ha portat ben lluny de mi."